Gimnàs de color de rosa

Fa uns dies, donant voltes per l’Eixample barcelonina, em vaig topar amb un gimnàs molt especial. La particularitat que té és que és exclusiu per dones. Els usuaris només poden ser del sexe femení. La decoració del local (l’exterior és clar, ja que a dins jo hi tindria l’accés vetat) és d’allò més “femenina”, en la seva versió més cursi; hi dominen els colors pastel rosa.

Realment aquesta no sembla ser la millor manera per aconseguir la igualtat real entre sexes. La igualtat entre els sexes passa per la mútua coneixença i no pas la separació. En aquest cas, aquesta cadena de gimnasos francesa, disfressada de modernitat, aporta un nou exemple de discriminació. A mi no se m’acut cap motiu, ni tan sols comercial, per limitar a la meitat el nombre potencial de clients. Avançant cap a la separació de les activitats, la lluita per la igualtat de sexes reb una bufetada important, ja que pot induir a confondre igualtat amb separació.

I jo em pregunto: i si això hagués estat al revés? i si al gimnàs s’hi vetés l’entrada a les noies? Sens dubte s’hagués titllat el gimnàs de masclista i retrògrade.

Tots, i en especial les feministes, hauríem de lluitar contra aquest tipus de discriminació; tenint present que aquesta té l’agreujant que pretén ser moderna i dedicada a les dones.

Últimes impressions de Freiburg

Freiburg m'ha acomiadat amb una increïble ventada que ha tombat arbres i ha aixafat bicis... però que ha fet escampar la pluja! així que avui he pogut anar a córrer pel bosc després d'uns dies i passejar pel centre de la ciutat a la caça del souvenir. Una bona manera de dir adéu a la ciutat: La Selva Negra.

Ara em toca a mi acomiadar-me dels companys de pis, que el soparet ja m'espera!

Demà: Barcelona!

Auf Wiedersehen

Aquest cap de setmana és el darrer de la meva cinquena estada a Freiburg, Alemanya. Aquesta vegada hauran estat dos mesos i ja em sento plenament integrat a la ciutat (a part de l’idioma, és clar). I el fet que més ho evidencia és que no he fet ni una sola fotografia en els dos mesos... Tot i que tinc la càmera aquí i he tingut les tres esplèndides vistes d’en Martí, la Dolors i en Patrizio.

Estic content de com m’ha anat tot (aquesta vegada amb el pis ben a prop del centre i sense guix a la cama ni crosses) i de constatar com els alemanys han canviat. A partir del Mundial de Futbol, per primera vegada des de la Segona Guerra Mundial, s’han tornat a veure banderes d’alemanya al carrer; cosa que evidencia que les cicatrius s’estan curant.

Però la veritat és que ja tinc ganes de tornar a Barcelona. I és que comptant tot el mes de Juliol, Agost i Setembre només hauré estat 9 dies a Catalunya, compartits entre Barcelona i Tivissa. Massa poc per a mi, especialment a l’estiu.

I em sap greu perquè he conegut gent fantàstica, com l’Stefan i els seus amics, però ells també ja marxen de la ciutat. La ciutat se m’ha quedat una mica petita. I a partir del setembre el temps és massa plujós per poder gaudir de la Selva Negra (bosc al qual hi he anat a córrer força sovint mentre el temps m’ho ha permès).

I també vull descansar de les “normes” i “regles” que et trobes per tot arreu, per les quals pots arribar a tornar a casa custiodiat per la policia i emmanillat per no pagar el tramvia (fet aquest completament real i no exagerat!). Aquest fet evidencia la seguretat i la riquesa de la ciutat: la poca feina de la policia, que es pot permetre dedicar quatre agents i un cotxe per un estranger que no paga el tramvia.

I el curro? Segurament he avançat molt més la feina aquí que si m’hagués quedat a Barcelona. Però quan vas a un laboratori d’Alemanya, un país ple de tecnologia, tens la concepció que les coses rutllen millor, t’esperes unes millors condicions de treball. Després d’un temps llarg descobreixes que no és or tot el que llu, ni tan sols a Alemanya.

foto: La catedral (Münster) de Freiburg, l'únic edifici que va quedar intacte després de la Segona Guerra Mundial