eric castel

El gran Eric Castel!

Un de menys...

Tot i que personalment no li puc desitjar la mort a ningú, encara que sigui autor dels actes més cruels i inhumans, entenc les celebracions en el cas de la mort del dictador chilè Augusto Pinochet. I és que és el responsable de la "caravana de la mort" i segons l'informe Retting (de l'any 1990) el nombre de persones desaparegudes per raons polítiques durant la dictadura arriba a 2279.

Finalment aquest personatge ha passat a la història. Però ho ha fet sense ser jutgat per cap tribunal per clarificar les seves responsabilitats. Se n'ha acabat lliurant i se n'ha anat a la tomba amb més de 3oo causes pendents.

Per aquest motiu, aquesta mort és una mica amarga, ja que veure Pinochet assegut al banc dels acusats hagués servit per escenificar la seva responsabilitat, un alleugament per les víctimes i per fer-lo passar a la història com un assassí. Tanmateix, el fet que el seu enterrament no fos amb els honors de cap d'Estat indueix aquesta darrera visió del dictador.

Ara el que cal fer és continuar investigant i no deixar a mitges els 300 casos que hi ha pendents.

Utube

Tot i que ja fa cosa d'un mes, la última història increïble que he sentit tracta d'una demanda rocambolesca interposada, com no podia ser d'altra manera, als Estats Units.

L'empresa nord-americana de tubs i canonades Universal Tube (www.utube.com) ha demandat la popular pàgina de vídeos YouTube (www.youtube.com) perquè al·lega que la gran quantitat de visites addicionals que reb a causa de les confusions (en anglès les dues pàgines web es pronuncien exactament igual) han col·lapsat el seu servidor. I perquè les queixes per la presència de vídeos pornogràfics afecten el seu bon nom. UTube "simplement" demana que YouTube canviï de nom (petició que no sembla raonable) o una indemnització milionària per blindar el seu servidor de les visites no desitjades.

Hi ha una cosa clara, YouTube és la primera interessada en que totes les visites accedeixin a la seva pàgina i no es perdin en la immensitat de l'espai sideral. Tampoc sembla que es busqui cap suplantació de nom ni donar gat per llebre de cap tipus.

Si el domini www.utube.com té tantes visites com diuen els advocats d'Universal Tube, sembla que tot això no és més que publicitat gratuïta. I si tot i així no s'ho poden manegar de cap manera, jo hi proposo una solució que de ben segur ells ja hauran pensat: vendre's el domini www.utube.com, pel qual en rebrien una bona picossada i reanomer la pàgina dedicada a les canodades.

Però tinc la sensació que el que realment volen és esgarrapar un bon feix de dòlars de YouTube, a veure si sona la flauta. Ja veurem com acaba la cosa...

La demanda presentada:
http://lawgeek.typepad.com/LegalDocs/ServiceDocstoZahava.pdf

Més informació:
http://www.macworld.com/news/2006/11/02/utube/index.php
http://www.networkworld.com/news/2006/110206-utube-sues.html
http://lawgeek.typepad.com/lawgeek/2006/11/utubecom_suit_a.html

Gimnàs de color de rosa

Fa uns dies, donant voltes per l’Eixample barcelonina, em vaig topar amb un gimnàs molt especial. La particularitat que té és que és exclusiu per dones. Els usuaris només poden ser del sexe femení. La decoració del local (l’exterior és clar, ja que a dins jo hi tindria l’accés vetat) és d’allò més “femenina”, en la seva versió més cursi; hi dominen els colors pastel rosa.

Realment aquesta no sembla ser la millor manera per aconseguir la igualtat real entre sexes. La igualtat entre els sexes passa per la mútua coneixença i no pas la separació. En aquest cas, aquesta cadena de gimnasos francesa, disfressada de modernitat, aporta un nou exemple de discriminació. A mi no se m’acut cap motiu, ni tan sols comercial, per limitar a la meitat el nombre potencial de clients. Avançant cap a la separació de les activitats, la lluita per la igualtat de sexes reb una bufetada important, ja que pot induir a confondre igualtat amb separació.

I jo em pregunto: i si això hagués estat al revés? i si al gimnàs s’hi vetés l’entrada a les noies? Sens dubte s’hagués titllat el gimnàs de masclista i retrògrade.

Tots, i en especial les feministes, hauríem de lluitar contra aquest tipus de discriminació; tenint present que aquesta té l’agreujant que pretén ser moderna i dedicada a les dones.

Últimes impressions de Freiburg

Freiburg m'ha acomiadat amb una increïble ventada que ha tombat arbres i ha aixafat bicis... però que ha fet escampar la pluja! així que avui he pogut anar a córrer pel bosc després d'uns dies i passejar pel centre de la ciutat a la caça del souvenir. Una bona manera de dir adéu a la ciutat: La Selva Negra.

Ara em toca a mi acomiadar-me dels companys de pis, que el soparet ja m'espera!

Demà: Barcelona!

Auf Wiedersehen

Aquest cap de setmana és el darrer de la meva cinquena estada a Freiburg, Alemanya. Aquesta vegada hauran estat dos mesos i ja em sento plenament integrat a la ciutat (a part de l’idioma, és clar). I el fet que més ho evidencia és que no he fet ni una sola fotografia en els dos mesos... Tot i que tinc la càmera aquí i he tingut les tres esplèndides vistes d’en Martí, la Dolors i en Patrizio.

Estic content de com m’ha anat tot (aquesta vegada amb el pis ben a prop del centre i sense guix a la cama ni crosses) i de constatar com els alemanys han canviat. A partir del Mundial de Futbol, per primera vegada des de la Segona Guerra Mundial, s’han tornat a veure banderes d’alemanya al carrer; cosa que evidencia que les cicatrius s’estan curant.

Però la veritat és que ja tinc ganes de tornar a Barcelona. I és que comptant tot el mes de Juliol, Agost i Setembre només hauré estat 9 dies a Catalunya, compartits entre Barcelona i Tivissa. Massa poc per a mi, especialment a l’estiu.

I em sap greu perquè he conegut gent fantàstica, com l’Stefan i els seus amics, però ells també ja marxen de la ciutat. La ciutat se m’ha quedat una mica petita. I a partir del setembre el temps és massa plujós per poder gaudir de la Selva Negra (bosc al qual hi he anat a córrer força sovint mentre el temps m’ho ha permès).

I també vull descansar de les “normes” i “regles” que et trobes per tot arreu, per les quals pots arribar a tornar a casa custiodiat per la policia i emmanillat per no pagar el tramvia (fet aquest completament real i no exagerat!). Aquest fet evidencia la seguretat i la riquesa de la ciutat: la poca feina de la policia, que es pot permetre dedicar quatre agents i un cotxe per un estranger que no paga el tramvia.

I el curro? Segurament he avançat molt més la feina aquí que si m’hagués quedat a Barcelona. Però quan vas a un laboratori d’Alemanya, un país ple de tecnologia, tens la concepció que les coses rutllen millor, t’esperes unes millors condicions de treball. Després d’un temps llarg descobreixes que no és or tot el que llu, ni tan sols a Alemanya.

foto: La catedral (Münster) de Freiburg, l'únic edifici que va quedar intacte després de la Segona Guerra Mundial

Misunderstanding

Hi ha notícies que quan les sents no saps si són certes o t’estan explicant un acudit. Tant per la component graciosa com per la d’incredulitat.

Un exemple és el malentès que es va produir a l’aeroport de Chicago. Resulta que a Madin Azad Amin, quan estava sent revisat, li van preguntar sobre un objecte misteriós que havien detectat els rajos X al seu equipatge de mà. Ell, ruboritzat, va xiuxiuejar que es tractava d’una “penis pump”. La noia del control va entendre “a bomb” i va activar tots els mecanismes de seguretat de l’aeroport. No està clar si l’avergonyit Amin, que anava acompanyat de sa mare, va dir “pump” o “bomb” el primer cop. Tanmateix ningú va donar oportunitat a donar a explicacions a Amin, fins el punt que el malentès va arribar tan enllà que ara Amin s’enfronta a una acusació per desordre públic greu, per la qual li podrien caure fins a tres anys de presó.

Jo no qüestiono la seguretat als aeroports, ara que fins i tot s’està parlant de prohibir qualsevol liquid a l’equipatge de mà. Però reclamo una mica de seny. Probablement tot plegat s’hauria resolt d’una forma més assossegada si algú hagués dit un “what?!?!” en entendre “bomb”. No crec que l’objectiu d’Amin fos muntar un rebombori de ca l’ample a l’aeroport ni pregonar a mig món que al seu equipatge de mà hi portava un artefacte per guanyar alguns centímetres de penis.

Potser la seguretat als avions ens està fent perdre el seny.

Suposo que Amin va perdre l’avió…

http://www.cnn.com/2006/LAW/08/24/fake.bomb.ap/index.html